ANTONI MAURA I MONTANER (1853-1925)

Polític mallorquí, ministre i president del govern espanyol.

Originari d’una família de la petita burgesia dedicada al negoci d’adobar pells, Antoni Maura i Montaner va néixer el 1853 a Palma de Mallorca. Orfe de pare a l’edat de 13 anys, va cursar estudis de batxillerat a l’Institut de Palma de Mallorca, i el 1868 es traslladà a Madrid per cursar estudis de Dret. Començà a exercir l’advocacia en el bufet de Germán Gamazo, el qual va arribar a ser ministre de Foment durant el Gabinet Sagasta de 1883, i el va iniciar a la vida política en les files del Partit Liberal.

Casat el 1878 amb Constància Gamazo, germana de Germán, el 1881 aconseguí la seva primera acta de diputat per Mallorca durant el primer gabinet liberal de la Restauració, presidit per Sagasta.

Parlamentari i orador brillant, endemés de consolidar la seva fama d’advocat, el 1868 fou elegit vicepresident del Congrés. En aquest període ataca la política lliurecanvista de López Puigcerver, ministre d’Hisenda del Gabinet Sagasta, que caigué el 1890. Sagasta va decidir durant l’estiu de 1890 atreure els dissidents, i cridà al poder el 1892 a Gamazo i Maura, que ocuparen respectivament les carteres d’Hisenda i d’Ultramar.

Com a ministre d’Ultramar, el 1892 presentà un projecte de llei autonomista per a Cuba que suscità tanta oposició que es veié forçat a renunciar al seu càrrec. Gamazo s’hi solidaritzà i abandonà la cartera d’Hisenda. No obstant això, tornaria a participar en un gabinet Sagasta el 1895, fins que la insurrecció cubana provocà la caiguda dels liberals. 

Durant el període conservador, Maura seguí demanant en les Corts la implantació d’una sèrie de reformes que constituirien el programa de la seva vida política: participació dels ciutadans en les tasques públiques mitjançant el sufragi, reforma de l’administració provincial i municipal, sanejament dels usos polítics, increment de la marina i presència activa d’Espanya al Marroc.

El 1898, en plena crisi, després de la pèrdua de les illes, pronuncià el seu famós discurs sobre la Revolució des de dalt:

Era la formulació del seu ideari polític, un projecte de lluita contra el caciquisme mitjançant el sanejament de les pràctiques polítiques, la participació dels ciutadans en l’afer públic pel sufragi no enganyós, la reforma de l’Administració provincial…

En plena revisió del desastre del 98, Maura i els seguidors de Gamazo estaven cada cop més lluny dels pressuposts del Partit Liberal i, el novembre de 1902, després d’un pacte amb Silvela, passaren a engrandir les files del Partit Conservador.

Ministre de Governació amb Silvela el desembre de 1902, quan aquest últim abandonà l’escena política el 1903, fou aclamat, en una sessió del Congrés d’octubre de 1903, per a succeir-lo en el comandament del partit. El 5 de desembre d’aquell mateix any va formar el seu primer govern en succeir Fernández Villaverde a la presidència.

Però Maura no ho tendria fàcil ni en el partit ni en el govern. En el partit, per la seva rivalitat amb Fernàndez Villaverde i la desconfiança que suscitava en amplis sectors que consideraven Dato amb millors drets per al lideratge conservador. En el govern, perquè els seus projectes de reforma lesionaven interesos clau del sistema polític de la Restauració. El desembre de 1904, en discrepància amb el rei pel nomenament del general Polavieja com a cap de l’Estat Major Central, presentà la dimissió, essent substituït per Azcárraga.

Durant l’etapa liberal, Maura exercí el comandament de l’oposició de Sa Majestat; l’assistien no només els elements adscrits al partit conservador (totalment cohesionat), sinó també grups socials de procedència diversa.

El 25 de gener de 1907 presidí el Govern Llarg, anomenat així perquè fou el de més dilatada vida, dintre de la normalitat constitucional del regnat d’Alfons XIII, que finalitzà bruscament per mor de la tempesta política desfermada després de la repressió dels successos revolucionaris de la Setmana Tràgica de Barcelona (juliol de 1909), originats per la mobilització dels reservistes per a la campanya de Melilla. El crit de “Maura no!”, corejat unànimement per l’oposició i per l’opinió pública internacional després de l’afusellament de Ferrer Guardia, duria a Alfons XIII a forçar la seva renúncia per substituir-lo pel liberal Moret. Sense donar-li temps per desferrar els llavis li digué:

Maura mai no el perdonaria. Es va constituir la conjunció republicano-socialista i, durant els governs liberals de Moret i Canalejas, l’opinió pública es polaritzà entre el Maura sí i el Maura no. Maura, hostil al govern de Moret, ratificà la seva identificació amb La Cierva, ministre de Governació durant la repressió de juliol de 1909.

Quan el desembre de 1912, per substituir l’assassinat Canalejas, el monarca cridà a Romanones sense les consultes establertes per la pràctica constitucional, don Antoni va fer pública la seva disconformitat amb el mètode seguit. L’1 de gener de 1913, pretengué d’apartar-se de la política. No li ho permeteren els seus partidaris, però  l’octubre d’aquell mateix any, en correspondre-li el torn als conservadors, fou Dato i no Maura el cridat a palau. L’escissió conservadora estava servida. Nasqué així el maurisme com a moviment de joventuts, capitanejat per Ossorio i Gallardo, amb clar matís antipalatí.

Durant la Primera Guerra Mundial, Maura intervingué activament en favor de la neutralitat espanyola, mitjançant els seus discursos del Teatre Reial el 1915, i de la Plaça de Toros el 1917; i després de la contesa, presidí el Govern Nacional (maig-novembre de 1918). Encara va tornar dos cops més al comandament del gabinet (1919 i 1921-1922) abans del cop de Primo de Rivera, però ja amb més simbolisme que per eficàcia parlamentària. Oposat a la dictadura, morí el 13 de desembre de 1925 en el Canto del Pico, una finca del Comte de las Almenas, a Torrelodones, on s’haviaa traslladat per pintar, un dels seus entreteniments predilectes.